També anomenat estirament facial o ritidectomia. Consisteix en tensar la pell facial a fi de reduir els plecs i arrugues. L'estructura òssia de la cara, factors hereditaris i la textura cutània juguen un paper important en els "anys" que es poden "treure" amb la ritidectomia i fins a cert punt, poden influir sobre la duració del resultat. La ritidectomia habitualment tracta la pell del coll, de la barbeta, les galtes i les regions perioculars i temporals. A vegades s'inclou en aquesta operació el front i les celles o es poden tractar com una intervenció separada. La cirurgia de les parpelles, que amb freqüència s'associa a la ritidectomia, també es pot realitzar separadament.

Intervenció i anestèsia:

Les incisions d'aquesta intervenció es fan per dins del cabell, després seguint el plec cutani que existeix davant l'orella, rodejant el lòbul, ascendeixen per darrera d'aquesta i tornen a ficar-se dins del cabell. A través d'aquestes incisions el cirurgià realitza un aixecament més o menys ampli de la pell facial, a fi de poder obtenir-ne un millor tensat i facilitar l'extirpació de la sobrant. Mitjançant aquestes incisions es pot accedir també els teixits subjacents, per tensar-los de manera que no sigui només la pell la que suporti la tracció sinó també els teixits profunds. A través del mateix abordatge el cirurgià pot reduir acumulacions de greix o tensar músculs que han quedat flàccids, proporcionant a la cara un aspecte més estable. L’operació s’efectua amb anestèsia general.

Cicatrius:

La major part de les cicatrius estaran amagades dins del cabell o en les línies i plecs normals cutanis.
Existeixen procediments quirúrgics o no, independents del lifting i que poden associar-se amb ell, a fi d'arrodonir el resultat de la intervenció i donar un aspecte més homogèniament rejovenit a tota la cara. Exemples d'aquests procediments son la queiloplàstia (o plàstia dels llavis), el peeling, la dermabrassió, la blefaroplàstia (parpelles), la meloplàstia (pòmuls), les infiltracions de greix i colàgen, els fils tensors….

Indicació:

A mida que s'han anat perfeccionant les tècniques quirúrgiques de la ritidectomia, hi ha hagut un canvi substancial quant al criteri del temps òptim per a fer-se aquest tipus d'intervencions. No és necessari esperar fins que hi hagi uns plecs marcats o existeixin canvis molt accentuats. Encara que és perfectament possible realitzar la intervenció al voltant dels seixanta o setanta anys, la distensió dels muscles i de la pell i la seva falta de to, en especial en la regió de les parpelles, perllongaran la intervenció. Actualment es prefereix realitzar aquestes intervencions a partir dels quaranta anys o inclús abans en determinades circumstàncies, moment en el qual certs procediments quirúrgics més limitats poden mantenir un aspecte jove durant un període de temps llarg. Així és freqüent començar al voltant d'aquesta edat amb una cirurgia combinada de parpelles i del seu marc (front, celles, galtes), zona que mostra més aviat el pas del temps, i regió més important en la comunicació interpersonal, centrada sobretot en la mirada.
Les intervencions d'estirament facial no només aconsegueixen un rejoveniment d'un bon nombre d'anys sinó que l'edat aparent segueixi endarrerida durant força temps en relació a l'edat cronològica. Si amb el pas del temps tornen a aparèixer arrugues i plecs, pot repetir-se la intervenció.

Postoperatori:

Després de la intervenció probablement tindrà alguns morats, la cara inflada, sensació de tibantor i possibles alteracions de sensibilitat en determinades àrees de la cara i del coll. A mida que progressa el procés gradual de curació millorarà d'aspecte i en un període de dos a quatre setmanes pot fer-se una idea bastant definitiva de quin serà el seu aspecte. El moment de treure els punts, així com la possibilitat d'iniciar amb rentats de cabell ja li seran indicats. Després d'aquesta intervenció, s'acostuma a recomanar evitar una exposició intensa al sol, o en cas d'haver de fer-ho, utilitzar cremes protectores amb filtre solar. Als pocs dies de la intervenció convé aplicar cremes hidratants.

Les possibles complicacions específiques, en mans expertes, són escasses, la major part transitòries (hematomes, defectes de cicatrització, lesions cutànies, pèrdues de cabell a nivell de la cicatriu, alteració de la mobilitat de la cella o dels llavis) i factibles de correcció en el postoperatori immediat o tardà. Els riscos, estadísticament escassos, són àmpliament compensats pel resultat positiu de la intervenció.

En l'envelliment facial, la laxitud de la pell de la cara formant plecs és susceptible de millora solament amb la ritidectomia. No obstant, aquesta tècnica no és eficaç en el cas de fines arrugues facials, que són susceptibles de tractament amb peeling químic o amb una dermabrassió.

Intervenció i anestèsia:

En el cas del peeling s'aplica una solució química a aquelles àrees de la cara que es desitja tractar. La solució pot aplicar-se a tota la cara o a algunes àrees específiques tals com la boca i regió del voltant dels ulls i galtes. La dermabrassió aconsegueix un efecte similar, però en contes d'una solució química utilitza una fresadora per a eliminar les capes externes de la pell. El tipus d'apòsit depèn del procediment empleat i del cirurgià. L’operació s’acostuma a emprar-se l'anestèsia general, però ambdós procediments poden realitzar-se sota anestèsia local i una sedació important, ja que es tracta d'una cremada important en una zona de sensibilitat elevada.

Cicatrius:

A part les possibles alteracions postoperatòries de la pigmentació, pot produir-se una infecció de la zona tractada, deixant una cicatriu que precisi un tractament posterior. En la literatura mèdica s'han descrit molt pocs casos.

Indicació:

La finalitat tant del peeling com de la dermabrassió consisteix en l'eliminació de la capa superficial de la pell a través d'una cremada controlada química o mecànica, a fi que durant la curació es minimitzin les arrugues facials fines. A més pot servir per corregir depressions o irregularitats de la superfície cutània (com després de l'acne juvenil o varicel·la), taques i hiperqueratosis cutànies. En certs casos poden combinar-se ambdós procediments, dermabrassió i peeling químic.

Postoperatori:

En general es forma una crosta protectora que s'anirà caient a mida que es regenera la pell. Un cop hagi caigut, una epidermis nova, d'aspecte rosat, haurà reemplaçat la capa superior de la pell, anteriorment amb les arrugues fines. El color rosa anirà desapareixent paulatinament, i es pot dissimular amb maquillatge al cap de dos o tres setmanes. Durant alguns dies, en el postoperatori immediat, és habitual que hi hagi una certa inflor. És important evitar l'exposició al sol fins que la pell no hagi recuperat la seva resistència normal, ja que l'exposició prematura pot provocar àrees de coloració diferent a la de la pell del voltant. Així doncs, és convenient la utilització de filtres solars.

La rinoplàstia (cirurgia estètica del nas) segueix essent, actualment, la intervenció de cirurgia estètica que amb major freqüència realitzem els cirurgians plàstics.

Intervenció i anestèsia:

La tècnica quirúrgica dependrà de quin sigui el problema a tractar, augment, disminució, endreçament... de totes maneres, es realitza per via endonasal, és a dir, a través dels forats del nas. Si s'ha d'augmentar el volum del nas col·locarem un empelt de cartílag o os del propi pacient. Si es tracta d'una reducció, eliminarem part del dors ossi del nas (amb serra, escarpra o llima) i després de trencar els ossos de la base, remodelarem la resta, fent que la pell s'apliqui a la nova estructura osteocartilaginosa. A continuació es col·loca un guix, per mantenir els ossos fracturats en el seu lloc, i un taponament per dins del nas. El resultat de la intervenció dependrà, tant de l'habilitat de les mans del cirurgià, com del tipus de pell que presenti el/la pacient, ja que si la pell es fina, s'adapta amb més facilitat a la seva nova configuració que si és gruixuda i poc elàstica. L’operació pot realitzar-se amb anestèsia local (i sedació) o amb anestèsia general, depenent del costum que tingui el cirurgià i de la disposició del pacient.

Cicatrius:

Les cicatrius resultants són invisibles, ja que queden dins dels forats del nas, a no ser que es disminueixi la mida de les aletes nasals, amb el que quedaria una cicatriu petita en la línia d'unió d'aquestes amb la cara, que no solen ser visibles més enllà dels dos mesos.

Indicació:

Habitualment, s'acostuma a esperar fins els 17 anys d'edat per a realitzar-la, a fi que el creixement dels ossos nasals hagi finalitzat, però en aquells casos en què el compromís emocional pel defecte és important, té prioritat la motivació psíquica, podent realitzar-se la rinoplàstia en edats menors. Es tracta d'una de les intervencions de més difícil realització, essent sempre un repte per l'habilitat del cirurgià.

Postoperatori:

Tant si es realitza amb anestèsia local com amb anestèsia general, el/la pacient sol romandre ingressat/da en la clínica de 24 a 48 hores, al cap de les quals es retira el taponament endonasal. El dolor postoperatori és sorprenentment escàs, no sol·licitant, la major part dels pacients, cap tipus d'analgèsia. Durant els primers dies poden produir-se petits sagnats que no solen tenir massa importància, essent no obstant molt empipadora la sensació de tenir el nas tapat. Al cap d'uns set a deu dies es treu el guix i, segons el grau d'inflamació que persisteixi, es col·loquen unes tiretes d'esparadrap cinc o sis dies més sobre el dors del nas. És possible que es noti una sensació de rigidesa i insensibilitat, sobretot en la punta del nas, que desapareixerà en unes setmanes. És freqüent que es produeixin, com conseqüència de la intervenció, morats i inflor al voltant dels ulls. Tant la inflor com els morats solen haver desaparegut quan es retira el guix.

Consisteix en l'eliminació de les redundàncies o excessos de pell (arrugues i plecs) i greix (bosses) de les parpelles. Aquests plecs i bosses confereixen als ulls una aparença de cansament i vellesa prematura. En ocasions es tracta d'una tendència familiar que apareix entre els vint i els trenta anys, encara que, en general, aquests signes solen aparèixer entre els trenta-cinc i els quaranta, fent-se més evidents als cinquanta. A vegades les redundàncies son tan abundoses que dificulten la visió normal, pel que la intervenció es fa imprescindible.

Intervenció i anestèsia:

En la parpella superior la incisió queda localitzada en el plec natural que forma la parpella mateixa quan obrim l'ull. En la parpella inferior, la incisió es realitza a una distància de la línia de pestanyes que oscil·la entre un mil·límetre i un mil·límetre i mig. A través d'aquestes incisions podem accedir als paquets de greix periorbitari, podent eliminar o plicar els excessos que hi hagi. A continuació es sutura la pell, eliminant el sobrant que resti. Si la cella està baixa pot aixecar-se a través d'una incisió complementària. L’operació pot realitzar-se amb anestèsia local o amb anestèsia general.

Indicació:

En aquelles persones que presenten aquestes redundàncies. Sovint s'associa al lifting o a altres intervencions.

Postoperatori:

Durant les primeres 24h. és aconsellable reposar amb els ulls coberts por un apòsit oclusiu. Passades aquestes s'aixeca l'apòsit i es revisen les ferides. Als tres dies de la intervenció ja es pot començar a retirar punts. Durant aquests dies és aconsellable la utilització d'ulleres de sol.

Cicatrius:

La pell de la parpella és de les parts del nostre organisme que millor dissimula les cicatrius en un temps més curt, quedant les de la incisió de la parpella superior en la zona de l'arruga que es produeix en obrir l'ull, i la inferior a tan escassa distància de les pestanyes que aquestes la tapen.

Intervenció i anestèsia:

Normalment es realitza per dins de la boca, mitjançant una incisió en la base mucosa del llavi inferior que ens permeti accedir a l'os del mentó. Si es tracta d'afegir col·locarem una pròtesi, i si es tracta de disminuir tallarem la quantitat d'os que es cregui oportú a aquest nivell en cas que només sigui problema mentonià. Després es cus la ferida bucal. Si el problema es deu a una mala oclusió dental és millor fer una intervenció més complexa a nivell de les branques ascendents de la mandíbula. L’operació pot realitzar-se amb anestèsia local, però si s'ha de tallar os, és preferible fer-ho amb anestèsia general.

Cicatrius:

Depenent de la via d'accés que s'hagi triat quedaran en una o altra banda. Si s'injecta greix no hi haurà cicatrius.

Indicació:

Correcció d'un mentó massa prominent o massa endarrerit (respecte a la resta de la cara). Sol associar-se a la rinoplàstia i quan es fan les dues intervencions juntes parlem de perfiloplàstia.

Postoperatori:

Tant si s'ha col·locat una pròtesi com si s'ha tallat un tros d'os, s'acostumen a posar unes tires d'esparadrap durant uns dies, al cap dels quals es retiren. Si hem tingut d'actuar a nivell de les branques ascendents del maxil·lar inferior és possible que es tingui de dur una fèrula dental 30 dies fins que consolidi la línia de fractura.

Consisteix en augmentar la projecció dels ossos malars o pòmuls.

Intervenció i anestèsia:

Consisteix en la col·locació d'unes pròtesis dissenyades especialment, o modelades pel propi cirurgià, que poden introduir-se a través d'una incisió intrabucal, o aprofitant la incisió d'una ritidectomia o d'una blefaroplàstia, intervencions amb les que sovint s'associa. També pot realitzar-se per injecció de greix obtingut per liposucció. L’operació pot realitzar-se amb anestèsia local o general. Si s'injecta greix es farà sense anestèsia, per evitar errors d'apreciació, no essent més dolorós que qualsevol tipus d'injecció.

Indicació:

Cares poc expressives, arrodonides, amb poc relleu.

Postoperatori:

Es posen unes tires d'esparadrap per mantenir la pròtesi en el seu lloc durant uns dies, després ja es mantenen soles. La injecció de greix no precisa esparadraps.

Cicatrius:

Depenent de la via d'accés que s'hagi triat quedaran en una o altra banda. Si s'injecta greix no hi haurà cicatrius.

En general, la forma, mesura i posició de les orelles corresponen a un patró d'herència, que pot comprovar-se en l'àlbum de fotografies familiar. L'otoplàstia consisteix en apropar al cap les orelles massa prominents (orelles en nansa), que en la nostra civilització occidental s'associen a una certa manca de gambals, mentre que a Japó es consideren mostra d'intel·ligència.

Intervenció i anestèsia:

Mitjançant una incisió en la cara posterior del pavelló auricular (orella) s'accedeix al cartílag i es doblega, segons la quantitat que es requereixi, amb punts de sutura. Un cop reeixida la forma desitjada s'eliminarà el restant de pell i es tanca la ferida. En determinades ocasions pot ser necessari realitzar alguna petita incisió en la cara anterior de l'orella. L’operació pot realitzar-se amb anestèsia local o general, depenent de la predisposició i de l'edat del pacient.

Cicatrius:

Queden darrera l'orella, pel que son, pràcticament, invisibles; a no ser que es faci algun tallet en la cara anterior, que acostuma a dissimular-se força bé amb els plecs i racons que té el pavelló auricular.

Indicació:

Al voltant dels cinc anys les orelles presenten característiques de desenvolupament similars a les de l'adult, pel que aquest tipus d'operació pot realitzar-se en nens d'edat escolar (degut als menyspreus poc caritatius dels companys d'escola). S'ha de deixar ben clar que ha de ser el nen el que sol·liciti la intervenció i no els pares, que en determinades ocasions veuen el "defecte" del seu fill com propi, independentment dels desitjos de l'infant. Un segon grup de xicots que s'operen les orelles el constitueix el dels mossos que han d'anar a files (els hi tallaran el pèl molt curt). En les dones és una intervenció menys freqüent (es deixen el cabell llarg) i no té edat concreta.

Postoperatori:

Si es realitza amb anestèsia local pot no requerir ingrés en clínica. Si és amb anestèsia general haurà de restar ingressat 24h. Acostuma a dur-se un apòsit discret els primers dies, per protegir i conformar les noves orelles, i evitar que facin mal, al cap d'una setmana es treuen els punts. S'ha de dur, una setmana més, una banda elàstica. Al cap d'aquesta altra setmana s'aconsella portar la banda quinze dies més per dormir. S'ha d'entendre, d'entrada, que les dos orelles no han de ser absolutament simètriques fins en el més mínim detall, ja que la simetria perfecta entra més en el camp de la matemàtica que en el campo de l'art de modelar. No obstant, si les diferències són molt evidents, pot ésser necessari efectuar petits retocs. Aquest tipus d'operació no interfereix, en absolut, en l'audició.

Es tracta d’una alternativa a la cirurgia extirpativa de l’envelliment (lifting) sense fer una actuació tan agressiva. Consisteix en la introducció sota la pell d’uns fils tensors de polipropilè que posseeixen uns dispositius d’ancoratge per a poder tibar dels teixits i recol•locar-los en una situació més alta, és a dir, per lluitar contra els efectes de la gravetat.

Intervenció i anestèsia:

Consisteix en passar els fils tensors a partir d’una petita incisió feta en la zona pilosa anterosuperior de la orella fins als plecs que van de nas a boca i de boca a mentó. Un cop posats els fils s’anusen entre sí a la tensió desitjada i es tanca la ferida resultant. Es tracta d’una intervenció de tipus ambulatori, que es pot realitzar sota anestèsia local amb sedació o sense.

Cicatrius:

Els fils es posen a través d’una petita incisió en el cuir cabellut, per la qual cosa la cicatriu resultant no es veu.

Indicació:

És la mateixa indicació que el lifting (cara, coll, gluti…), quan hi ha un despenjament dels teixits i es desitja aconseguir un efecte tensor. Aquests fils també es poden emprar en els cassos de paràlisis facials, per compensar una i altra banda de la cara.

Postoperatori:

 En el postoperatori immediat pot ser que li surti algun morat o inflor en la zona que s’ha intervingut i es recomana portar uns esparadraps, sobre la zona treballada, durant un parell o tres de dies per afavorir la retenció dels fils tensors i evitar desplaçaments.

No existeix cap tipus d'exercici gimnàstic, ni tractament mèdic que sigui capaç d'augmentar el volum d'uns pits poc abundosos. Des de fa uns trenta anys, aquest problema es pot resoldre mitjançant la col·locació d'unes pròtesis de silicona dissenyades especialment, que no s'han de confondre amb la injecció de silicona líquida, que es va tenir d'abandonar degut al gran nombre de problemes que presentaven. Existeixen dos tipus de pròtesi mamaries, les preomplertes, que contenen gel de silicona en el seu interior, i les inflables, que s'omplen en el moment de la intervenció amb sèrum fisiològic, tenint ambdós tipus de pròtesi els seus defensors i els seus detractors.

Postoperatori:

En el postoperatori immediat es recomana efectuar exercicis de mobilització dels braços i massatges en la mama el més aviat possible, per evitar que es formi una càpsula dura al voltant de la pròtesi, que produiria un tacte poc natural. La mama així remodelada pot seguir realitzant les mateixes funcions naturals per les que està dissenyada (lactància), no havent-se observat cap diferència en l'aparició de malalties mamaries en relació a les pròtesis, essent possible efectuar qualsevol tipus d'exploració (radiografies, mamografies...) que es cregui oportuna.

Intervenció i anestèsia:

Mitjançant una incisió que pot localitzar-se per sota del pit (1), per l'arèola (2) o per l'aixella (3), es prepara una butxaca per darrera de la glàndula mamaria (o per sota dels muscles que té al darrera) i es col·loca la pròtesi, cosint després la ferida de la pell. L'embenat pot efectuar-se amb un sostenidor adequat. En la majoria dels casos s'acostuma a emprar l'anestèsia general.

Cicatrius:

Depenent de la via d'abordatge quirúrgic, estaran localitzades per sota de la mama, en l'arèola o en l'aixella, depenent l'emplaçament dels gustos del cirurgià i dels desitjos de la pacient.

Per la dona un pit excessivament gran i caigut pot ser tant preocupant com un pit excessivament petit.

Intervenció i anestèsia:

En la intervenció s'extirpa la pell, glàndula i greix excessius, es desplaça l'arèola a una localització més adequada i després es remodela la mama restant. Després de la intervenció es posa algun tipus d'embenat que varia en funció de les preferències de cada cirurgià, que possiblement també li recomani l'ús d'algun sostenidor especial en el període postoperatori. Treballant sobre teixit gras, que té molt mala vascularització, pot produir-se, en algun cas aïllat, necrosi grassa amb dehiscència de la cicatriu i expulsió de punts interns. En la majoria curen espontàniament en poques setmanes, sense deixar més seqüela que una cicatriu més aparent, que pot retocar-se al cap de sis mesos o un any. És molt rara la pèrdua total o parcial d'una arèola o un mugró, que requeriria posteriorment, la reparació amb un empelt. Aquesta intervenció es fa pràcticament sempre sota anestèsia general, necessitant hospitalització entre un i tres dies.

Indicació:

 El propòsit de la intervenció és la reducció i remodelat de les mames.

Postoperatori:

 És freqüent l'aparició de morats i certa inflor en el període postoperatori immediat. L'operació pot dur a una reducció o pèrdua de la sensibilitat en una o ambdues arèoles. Aquesta disminució de sensibilitat acostuma a millorar amb el pas del temps.

Cicatrius:

Si es realitza la tècnica de la T invertida, que és la que s'utilitza amb més freqüència, les cicatrius queden al voltant de la nova arèola, en el solc submamari i unint ambdues. Actualment estan descrites tècniques que aconsegueixen disminuir aquestes cicatrius, inclús, en determinades circumstàncies, pot deixar-se una cicatriu només periareolar (al voltant de l'arèola).

Aquesta intervenció es realitza quan el volum de la mama és adequat, però existeix una flacciditat marcada que dona un aspecte trist a les mames. La tècnica quirúrgica és similar a la de la reducció, amb eliminació de pell sobrant, recol·locació de l'arèola i mantenint el volum de glàndula i greix.

La tendència actual de la moda, especialment la relativa a vestits de bany, va envers una mínima ocultació i a l'exposició de parts del cos cada cop més grans, pel que els i les pacients sol·liciten aquest tipus d'intervenció per millorar l'aspecte del seu abdomen.

Intervenció i anestèsia:

Es fa una incisió per sobre del pubis fins el nivell muscular, per sobre del qual s'aixeca la pell i el greix en direcció ascendent, fins arribar a les costelles. A nivell del melic es fa un tallet de la pell del voltant per deixar-lo ancorat als plànols profunds. A continuació aproximem els muscles abdominals, per millorar la tensió, amb sutures. Després tirem avall tot el penjall aixecat i, prèvia extirpació del sobrant, es procedeix a la sutura de la ferida, fent aparèixer el melic per una nova incisió realitzada en el nivell del penjall que li escaigui. Sempre es fa amb anestèsia general, havent d'estar en clínica un mínim de 48-72h.

Cicatrius:

Les cicatrius quedaran al voltant del melic i per sobre del pubis, i van millorant, com qualsevol altra cicatriu, amb el temps.

Indicació:

En pacients que han tingut importants augments de pes i pèrdua posterior, o en dones que han tingut més d'un embaràs, sol haver una flacciditat general de la pell de l'abdomen, moltes vegades combinada amb una flacciditat concomitant dels muscles subjacents de la paret abdominal. L'abdominoplàstia pot millorar l'aspecte de l'abdomen, tornant a tensar la paret abdominal muscular i restaurant la tensió cutània normal. És convenient recalcar que l'abdominoplàstia no és una intervenció destinada a fer perdre pes, sinó a extirpar el sobrant cutani i gras abdominal i a restaurar la tensió normal de la paret muscular i de l'abdomen. Amb aquesta finalitat és convenient aconseguir abans un pes aproximat ideal.

Postoperatori:

 En el postoperatori poden aparèixer seromes (acumulacions de líquid) que poden precisar punció, però si es posen drenatges la incidència és mínima. La pell infraumbilical perd temporalment la sensibilitat, recuperant-la en el decurs d'uns pocs mesos. Habitualment es recomana portar una faixa durant el postoperatori.

Fins fa pocs anys les deformitats de la silueta per acumulacions de greix localitzats no tenien una solució quirúrgica acceptable. No obstant en l'actualitat, es pot recórrer a la tècnica de la lipoaspiració per corregir aquestes acumulacions anomenades cel·lulitis. Les avantatges d'aquesta tècnica consisteixen en què a través d'unes incisions molt petites es pot eliminar el greix d'una forma definitiva. Això no vol dir que no es pugui tornar a engreixar, sinó que si ho fa serà d'una manera més harmònica, sense "bonys"..

Intervenció i anestèsia:

Consisteix en l'aspiració del greix amb cànules connectades a una màquina d'aspiració a través d'incisions mínimes (de 2 a 10 mm.). La cicatriu resultant pot amagar-se en una zona de plec. També pot realitzar-se l'aspiració amb xeringa, o be eliminar-se el greix amb una màquina d'ultrasons. Depèn de la quantitat de la zona a tractar ho farem amb anestèsia local o general.

Cicatrius:

Tenint present l'escassa longitud de les incisions, les cicatrius son mínimes i, generalment, poden amagar-se en zones de plec.

Indicació:

Pacients de pes normal però amb acumulacions de greix localitzats (cartutxeres, genolls, cintura...) o be pacients amb excés de pes que volen canviar de talla.

Postoperatori:

En sortir del quiròfan es porta un embenat elàstic o be una faixa elàstica. En el postoperatori apareixen morats perquè es trenquen petits vasos sanguinis, aquests morats solen desaparèixer entre la segona i tercera setmanes. També es produeix una important inflamació de les zones tractades, pel que el seu cirurgià li recomanarà la utilització de faixa elàstica entre 10 i 30 dies. La inflamació postoperatòria no desapareix del tot fins que no han passat 2 o 3 mesos, però pot accelerar-se molt (quinze dies) si es fa un drenatge limfàtic adequat.